LAOS 2011

Laos es un país un tant especial, no te mar , no te grans monestirs no te res que cridi excesivament l'atenció, però te una cosa molt important, manté l'essencia d'un país atrapat en el temps on el món rural s'imposa a la vida a la ciutat ,per tant no esperava veure grans edificis ni impresionants  monestirs sols esperava veure la manera de viure tranquil·la i senzilla d'aquesta gent , i efectivamnent  així es com va ser .

Vaig decidir creuar el país de sud a nord, començant per una zona on s'eixampla el riu Mekong prop de la frontera amb Camboya i que es diu 4000 illes, aquest nom ve de quan es l'epoca seca en que el riu deixa al descobert petites illes i altres no tant petites on viuen unes poques persones i on només es pot fer que visitar petits boscos de plàtans,  palmeres  i descansar amb alguna terrassa prenent alguna beguda mentre pots xerrar llegir un llibre o banyar-te en alguna petita platja de sorra de riu, no hi han carreteres no hi han cotxes no hi ha llum al carrer ni aire condicionat sols bungalows de fusta i algun bar, això es el que buscava .

La illa a la que hem  vaig  adreçar es diu Don Det, i només te dos carrers, sunrise i  sunset, aquests estan situats un a cada banda de la petita illa la cual pots recórrer en bicicleta en tres hores travesant l'unic petit pont que uneix Don Det amb Don Khong, el Mitjà de vida d'aquesta gent es l'agricultura de subsistència i  el que pot viu d'oferir menjar o allotjament als turistes, les contruccions de ciment i les cadenes hoteleres o de restauració no han trobat lloc entre la gent d'aqui.

el Reague bar es un bon lloc per estar hores i hores, combina bona musica amb unes hamaques que juntament amb la brisa del riu et fan que estiguis en un lloc idil-lic, això si a les dotze de la nit tanca com tot el que hi ha a la illa, aquí la vida es fa de dia.

El ritme de vida es molt lent, hi ha poc que fer, per nosaltres molt que veure, Aquesta imatge reflecteix  una mica la realitat d'aquest poble, treballen molt per aconseguir poc.

Això si , com a tot arreu l'escola es fonamental i els pares ho saben  així que la majoria de nens i van cada dia, tenen pocs mitjans però segur que molta il-lusió, .

Ja de camí de tornada de les illes observava  com aquelles illes estaven comunicades per petites barques,   de totes les illes que es formen amb la baixada del caval de l'aigua  no totes son habitables moltes a l'epoca dels monzons queden submergides

Tenia que quedar me un dia a la ciutat de Pakse, era la manera d'enllaçar al dia següent fins la capital del país Vientianne, Pakse no es una ciutat que tingui gaire cosa o de fet no te res , però la posta de sol sobre el riu Mekong veient les barques transitar per ell era molt especial, realment hem dono conta de que viatjo per veure coses així.

Viatjar en un autobús llit hem cridava l'atenció ,lliteres per tot l'autobús on  no saps amb qui et pot tocar dormir al costat , sempre gent que va d'aqui cap allà, el trajecte dura tota la nit per la carretera principal del pais ,  una carretera dolenta d'un carril per sentit i amb molts revolts , però estalvies una nit d'hotel i tenir que  viatjar de dia, sens dubte una bona idea.

Vientianne es la capital de Laos , la veritat es que no te res d'especial, es perceb  una mica el seu passat francès en l'arquitectura d'alguns edificis però ja queda poc ,de monestirs o edificis a destacar només aquesta estupa budista , símbol del país, en una zona on podem visitar algún altre temple, uns jardins botànic i un monument als caiguts en la guerra.

Això si aquí vaig poder menjar  granota no l'havia provat mai , i he de dir que realment esta molt bona , el seu gust es semblant a la carn de conill però mes bona, sopar en les terrasses del passeig del riu es un bon lloc per descansar, a un cantó Laos i a l'altre es veuen les llum de les zones d'oci de Tailàndia, a Laos tot tanca a les dotze, es un contrast amb els seus veïns

 Qualsevol lloc es bo per menjar només cal no ser massa escrupulosos , si ells poden nosaltres també, la única precaució es a l'hora de beure aigua que ha de sem embotellada, pel demès no cal preocupar-se.

Dos dies van ser suficients per conèixer Vientianne, així que al dia següent vaig sortir cap a Vang.Vieng, un petit poble a meitat de camí de les muntanyes que deu el seu èxit a la festa i l'alcohol, lloc on gaudeixen australians però que te més que això, si es que realment vols veure coses, de totes maneres es important matinar per prendre els mitjans de transport o et pot passar com a aquest noi que va fer el recorregut de 7 hores en una confortable cadira de plàstic al mig del passadís, realment aquí aprofiten les places dels busos

Vang.Vieng es rodejat de muntanyes calcaries abruptes i que al seu interior tenen estretes coves que mostren impresionants galeries , no aptes per persones amb claustrofobia, per la cual cosa es important anar amb un guia que pot ser qualsevol nen del lloc que per pocs diners et porta, també es important tenir cura de les serps doncs aquí son molt verinoses i abundants.

Això si desprès de caminar tot el dia, com sempre a la tarda i des de una terrassa de fusta i palmera pots contemplar aquest moment increïble, no hem canso de veure'l.

Ja havia vist suficient de Vang.Vieng  i ara la propera parada seria Luang Prabang, ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, aquesta ciutat de cases baixas ordenades i d'estil francès , carrers nets  i molts temples que ens fan veure que antigament havia estat un gran centre religiós.

Caminar pels seus carrers perfectament empedrats i plens de parades tant de dia on hi ha el mercat d'aliments com a la nit on desenes de paradetes venen tot tipus d'artesania.

Tot i que en principi intento provar casi tot no vaig ser capaç de tastar aquest estrany brebaje a base de serps ,escorpins,  llangardaixos i d'altres rèptils de la zona.

Al nostre guest house vam deixar la nostra fotografia, senyal del nostre pas per aquesta bonica ciutat, i tradició del seus hostes, aquest  va ser el nostre comiat de Luang Prabang, ara ens esperava el pitjor i mes dur del viatge.

Afegeix la llegenda

les carreteres de Laos no son gaire bones i això que aquesta es una carretera principal del país , per fer al voltant de 200 quilòmetres son unes 9 hores , insoportable , tenia que arribar a Luang Nam Tha , a meitat de camí a la frontera amb Tailàndia on volia fer un trekking per la jungla .

El trekking es una bona manera de conèixer l'interior d'un país doncs et permet trepitjar racons difícils d'accedir i veure més d'aprop la vida cotidiana de la gent i estar en contacte directe amb la natura.

T'arriva a sorprendre la quantitat de coses que tenim i amb que poc la gent te suficient per sobreviure, aquest bany d'humiltat et fa posar els peus a terra i encara que cadascú viu en el seu món , mai no hem d'oblidar ni tancar els ulls davant la gent que menys te.

Us presento el meu fantàstic hotel , situat al mig de les muntanyes de la província de Luang Nam Tha, disposa de cap comoditat , i només garanteix viure una gran experiència.

Realitzant aquestes activitats mai et trobes sol  , aquí vaig compartir camí amb tres francesos i un canadenc, la veritat es que va estar molt be , i sense conèixen's acabes compartint allò que portes o allò que saps.

Aquest trekking no seria possible de fer sense l'ajuda d'un guia, seria impossible retornar al punt de sortida, i menys alimentar-se, Ell amb un ganivet i quatre coses a la motxilla era capaç de preparar un fantàstic àpat, tallant una canya de bambú era possible fer una sopa al seu interior a base de flor de banana que va trobar al camí. 

De la mateixa manera no hi ha que tenir manies a l'hora de menjar, verdura carn bledes arròs enganxos i sopa van ser el menú, la veritat es que per si mateixos no m'agraden gaire però quan hi ha gana tot esta bo i en aquest cas estava bo.

En fi desprès de dos dies caminant per la jungla Laosiana tocava retornar a la ciutat, allà vaig trobar  alguns habitants d'aquells pobles amagats que havia vist i que funcionaven amb un estil de vida tipus tribu en la nostra excursió, sols baixaven per comprar allò que no podien produir i semblava que la vida casi rural d'aquella ciutat tampoc els interessava gaire.

Sabia que aquell era casi el final del meu viatge, havia visitat casi tot allò que m'havia planejat i veritablement estava content, potser el caràcter laosià i la manera de viure tant diferent  a  la nostra , era el que més m'havia agradat, sol passar que lo emocional supera lo material.

la frontera de Laos es tan pobre com el seu país , ni tan sols la seva economia els permet construir ponts, el pas de barca es la manera de connectar Tailàndia amb Laos, així país sense tren ,males carreteres i infraestructures i poca esperança d'enganxar-se al tren del turisme al no tenir platja Laos crec que continuarà vivint a la cua dels païssos asiatics.